THE BOY IN THE STRIPED PIJAMA
Hola! Avui vaig a parlar-vos sobre una pel·lícula que ha arribat a les pantalles de mig món carregada de polèmica.

Resulta inaudit que un llibre juvenil sobre el genocidi jueu arribe a engrossir la llista de best sellers hui dia, però així és. Arriba al cine el relat de la amistat entre un xiquet polac i altre alemany, separats per el filat d’un camp de concentració.

Començaré parlant de l’autor, un jove irlandès nascut a Dublín en 1971 anomenat John Boyne. Boyne va estudiar en la Trinity College i a la universitat de East Anglia, Anglaterra. Es autor de cinc novel·les, entre elles, The boy in the striped pijama, sent un èxit en tots els països en els que s’ha publicat. En Irlanda es va romandre en primer lloc durant un any. Ha segut traduïda a més de 34 idiomes i ha suposat un extraordinari èxit de ventes en diversos països. Guanyadora de dos Irish Book Awards i finalista del British Book Award. A Espanya,ha sigut premiada amb el “Premi dels Lectors 2007” de la revista Qué Leer i ha estat més d’un any en totes les llistes de llibres més venuts. Recentment, ha segut portada al cine sota la direcció de Mark Herman.

Per parlar d’aquesta pel·lícula es precís que ens posem al corrent de la gran quantitat de films que parlem sobre l’holocaust nazi. ¿Sabeu de que parle? L’holocaust fou la persecució i l’assassinat sistemàtic burocràticament organitzat de aproximadament 6.000.000 de jueus per el govern nazi i els seus col·laboradors. Es un tema recurrent amb el que sempre ens fan traure les llàgrimes al vore les desgràcies que van tindre que patir (a part dels jueus) gitanos, discapacitats, comunistes, socialistes, testimonis de Jehová i homosexuals.

La pel·lícula és una bona adaptació del llibre. Sempre mantenint la visió innocent d’un xiquet de huit anys i oferint una visió suplementària del que ja em vist sobre els camps de concentració. Una mescla entre La vida es bella però dura com la Lista de Schindler en alguns moments. I amb una molt bona interpretació. Tan com dels dos protagonistes com la dels adults.

I es preguntareu, ¿on és la polèmica? Doncs, la discussió ve per la realitat de la història. ¿De veritat un fill d’un comandant nazi té la llibertat i l’oportunitat d’aplegar fins als límits de Auschwitz sense ser vist per ningú? I, ¿en realitat la dona del comandant no sap res d’aquelles xemeneies i no sospita res d’aquell fumeral pudegós? Ens fa sofrir per la criatura mentre que en els forns crematoris es cremen els cadàvers de centenars d’altres víctimes, que no vegem.

Auschwitz sempre està en segona plana.” Afirma el director.

Malgrat totes aquestes xicotetes “mentides”, el film ens fa plorar cada vegada que apareix en pantalla el petit Shmuel (interpretat per Jack Scanlon) i eixes curioses conversacions que mantenen sobre els números, la granja, el pijama... ens fa pensar que en realitat un xiquet no comprenia allò de la “raça superior”. Per això, les comparacions que fa amb les classes (extremadament nazis) que reben el protagonista Bruno i la seua germana, Gretel amb les “classes” que rep amb Shmuel o amb Pavel (el criat de la casa) el fan vore que el seu millor amic es un jueu.

Una altra polèmica discutida ha sigut el final, arriscat i precipitat. ¿Era necessari un acabament tan tràgic? ¿De veritat era necessària la mort dels dos xiquets? En la novel·la dóna l’impressió de que Boyne es cansà d’escriure y volgué donar-li unes últimes pàgines plenes d’horror. En la pel·lícula, es recalca l’ambient de malson que s’intuïa des de el principi.

Altra qüestió que hi hauria que debatre és: ¿aquest llibre a ajudat als xiquets d’avui dia a fer saber que va ser La Segona Guerra Mundial? ¿Els ha ajudat a conscienciar-se? Jo crec que sí. La novel·la, al igual que la pel·lícula, tal vegada no conte exactament com va ocorre tot però et fa pensar.

En la meua opinió, l’únic dolent és què quan la pel·lícula acaba, sents que les roses que has menjat et peguen una miqueta mal i que tot el llapis d’ulls s’ha corregut per les llàgrimes.